Hola, soc el magraner de les casetes del carrer Encarnació. Sí, què passa?, el magraner d’Encarnació… Que sí, que ja sé que les casetes són conegudes per la famosa alzina, ella, que ja està catalogada, que té més de dos-cents anys i una mata fulles que és un bé de Déu, que és rotunda i ben plantada, que ha donat nom a un moviment veïnal… Però al seu jardí també hi visc jo, el magraner, i un llimoner, i més colla que hi vivien i encara hi viurien si no haguessin anat mal dades…

Totes coneixeu la nostra història. Durant una pila d’anys creixent en un jardí privat amb ocellets, nens que ens saludaven quan anaven cap a escola, reg automatitzat i servei de jardineria de tant en tant. Però, de sobte, els fills dels amos pensen en els beneficis que en podrien treure i decideixen tirar-ho tot a terra, matar-nos i construir un pàrquing i un munt de cases. I l’Ajuntament els va concedir tots els permisos. I un mal dia que es presenten les màquines i les serres i els operaris, i comença la destrossa, i tallen la palmera i el cedre, i maten el pi i el deixen allà palplantat, i es carreguen un mandariner jovenet, i… Va ser horrorós, una massacre!

Però l’endemà, en canvi, va ser súper emocionant! De bon matí, plovent, allà davant la porta, una gentada defensant-nos: eren les veïnes!!!! Cridaven i cantaven, i els operaris no sabien què fer. I una noia tota eixelebrada es va pujar al capdamunt de l’alzina perquè no li fessin mal, i al final, amb la força de totes, van aconseguir aturar l’atac. Semblava una pel·lícula! Quan hi penso encara se m’ericen les arrels adventícies i els pistils i els estams de les flors se m’estarrufen.

Després l’Ajuntament va comprar el jardí, i va decidir que el mantindria, i les veïnes contentes i nosaltres tu diràs. I ha anat passant el temps i han continuat passant coses… Però no us cansaré, només us explicaré l’última que ha passat. Un dia apareixen els operaris municipals, fan una mica de destrossa i aixequen un mur incomprensiblement alt que es menja un tros de jardí i a mi me’n deixa fora, tancada entre quatre parets, confinada que diuen ara. I no me’n sé avenir i no ho entenc, perquè, Ajuntament, de veritat que calia aquets tros de mur???

Veïnes, m’ajudeu? Doneu-me suport, vosaltres que estimeu els arbres!

 #desconfinemelmagraner, #calia?, #torresmesalteshancaigut

Hi havia una vegada un magraner que creixia la mar de tranquil en una finca al cor del barri de Gràcia. En el mateix jardí, a part d’altres arbres fruiters com ell, hi vivien també una alzina molt vella i sàvia, amb un quart de mil·lenni de vida, i un pi i un cedre de més de cent anys. Tots ells eren un fantàstic pulmó del barri, encara que duia temps abandonat i estigués atrapat rere els murs dels seus propietaris.

Un mal dia, però, la propietat va decidir que aquell espai verd era més rendible ple de ciment, convertit en un bloc de pisos i pàrquings, i van iniciar-ne la destrucció sense miraments, amb les llicències atorgades per un consistori en la inòpia, ignorant del patrimoni històric i natural en perill.

Per sort, veïns, veïnes i gent sensible de la ciutat van fer pinya per impedir-ho i salvar el que van poder tot ocupant l’espai; entre ells, al jove magraner, testimoni de la matança del pi i el cedre, a més de l’enderroc imminent de les casetes.

Durant algunes setmanes, va regnar de nou la pau al jardí de l’alzina— o, millor dit, l’alegria. La vida hi tornava a bategar amb força, malgrat les pèrdues i la destrossa. Però la història no acaba aquí. I, per desgràcia, no té final feliç.

Setmanes després, amb la llei emparant a la propietat que seguia amb el seu pla especulador per destruir les finques, va desallotjar-se’n a les persones que n’havien tingut cura i reivindicaven l’espai en benefici del barri sencer. Altre cop, el magraner va patir màquines i operaris negligents, tirant envans i omplint de runa i escombraries el verd; per, després, ser abandonats a la seva sort, sense manteniment, durant més de dos anys— a excepció de les cadenes humanes i el reg puntual de les veïnes preocupades.

El jardí va sobreviure, aliè als processos “burrocràtics” que es desenvolupaven en despatxos i oficines, a quilòmetres de distància que, suposadament, intentaven preservar-lo.  Mentre aquells que van lluitar per salvar-lo, confiaven pacients en aquesta etapa inevitable del procés. I quan la il·lusió del vell mur que cau, juntament amb la promesa d’obertura al veïnat, semblava fer-se realitat… Més màquines entren, compactant el sòl del jardí, rematant-ne la destrucció, i nous operaris aixequen murs, amb l’excusa de protegir, que esdevenen una altra presó. I el magraner indefens i abatut, castigat entre noves parets de ciment, ja no sap què fer… Sols que n’està fins al capdamunt.

I tu, amiga lector: no n’estàs tipa de que t’expliquin contes?

Nosaltres, també.

Continuarà…

18/12/2020

El col·lectiu Salvem l’Alzina i les casetes continua, dia rere dia, treballant per tal que el projecte i la materialització d’aquest petit-gran espai de vida a la Vila de Gràcia pugui col·laborar a resoldre els problemes d’emergència de l’habitatge i climàtica que patim, en la mesura del possible, considerant el valor patrimonial natural i arquitectònic de la finca. En això treballem, perquè la proposta que l’Ajuntament presenta és sols un punt de partida.

Encetem una nova etapa del procés, en la qual toca decidir què volem i com ho volem. Tots plegats. Les assemblees estan obertes, com sempre, a totes les persones que vulguin contribuir-hi, amb i des del respecte. Per escoltar, compartir, aprendre, opinar, debatre, consensuar… Juntes. Si voleu. Seguim?

Davant de l’aparició d’un escrit a la pàgina web del “Decidim Barcelona” i la recent “Carta al director” publicada a ‘L’Independent’ de Gràcia per part d’alguns/es veïns/es, Salvem l’Alzina i les casetes volem manifestar que som un col·lectiu de base assembleària, des de l’ocupació de l’espai, ja fa més de dos anys.

Les discussions mantingudes, les actes de les assemblees, així com tota la informació sobre les campanyes, etcètera, es pot trobar a la pàgina web: https://www.salvemlalzina.org.

Ens sorprèn que les persones signants afirmin que “les casetes estan descatalogades”, ja que això no és cert, tal com ens va explicar fa poc l’Ajuntament en una reunió a la qual van assistir alguns membres de la plataforma i també dels signants dels escrits, i es va compartir amb tothom en la posterior assemblea.

LES CASETES NO HAN PERDUT LA FITXA DE CATALOGACIÓ EN CAP MOMENT DEL PROCÉS. El cert és que si s’han catalogat és gràcies, justament, a la força del moviment veïnal.

La força d’aquest moviment heterogeni s’ha fonamentat, entre altres motius, en el rigor dels nostres arguments, prèviament consensuats entre aquells que s’impliquen en la lluita. Per això insistim a reclamar la màxima rigorositat en la difusió de missatges i informacions relatives a tot el procés, i evitar declaracions públiques falsejades que interfereixen en l’assoliment de l’objectiu comú.

El document que vam signar aleshores, demanava la catalogació de l’alzina i les casetes, i ho hem aconseguit. L’alzina s’ha catalogat, no ho oblidem, i en el document de catalogació hi ha l’informe expert de les condicions per a la seva preservació, unes prescripcions d’obligat compliment. I les casetes, insistim, també. Dir el contrari és desinformar.

Convidem les persones signants dels escrits en qüestió, així com a tothom que ho vulgui, a llegir l’extens informe patrimonial de la Modificació de PGM (pàgines 145- 251). Nosaltres no només ho hem fet, sinó que abans en vàrem redactar un d’al·legacions. (Tots els podeu trobar a la pàgina web Salvemlalzina.org).

Gràcies.

Volem que es modifiqui el Pla General Metropolità perquè el conjunt de l’alzina i les casetes d’Encarnació (13-15-17) esdevingui de titularitat pública i que es dugui a terme l’expropiació. Des del principi, hem demanat la protecció i conservació de l’alzina i del jardí (o del que en queda després de la tala) i la preservació de les casetes. Les dades del barri són aclaparadores quan ens fixem en la manca d’equipaments i verd públic. I hem presentat al·legacions que s’organitzen en 4 blocs o grans temes:

• PROCÉS PARTICIPATIU. Demanem un procés de planejament participatiu i que les veïnes puguem decidir activament en el disseny dels espais i els seus usos, així com en la definició del projecte de l’escola bressol i de tot el conjunt, i el model de gestió.

• PATRIMONI ARQUITECTÒNIC I ESPAIS. Pensem que en un barri gentrificat, els espais han de ser polivalents i comunitaris per a afavorir projectes compartits. Arquitectònicament, el projecte s’ha d’adequar al catàleg de patrimoni de Gràcia (ens preocupa l’alçada) i que el projecte d’edificació sigui sostenible i autosuficient energèticament.

• HABITATGE SOCIAL. Optem per proposteshabitacionals de lloguer social que prioritzin la dimensió comunitària adreçades a gent gran, joves, dones, menors no acompanyats o col·lectius vulnerables. I entenem que aquesta és una urgència del districte no només d’aquesta modificació.

• PATRIMONI NATURAL. Volem que quedi explícit el compromís que s’aplicaran les mesures preventives, correctores i de manteniment i protecció del sòl de l’alzina que es recomanen a l’informe del Doctor Árbol. Demanem un canvi de qualificació urbanística d’un tram del carrer Manrique de Lara que s’integraria a l’espai verd a protegir (incloent-hi la fauna). Estem treballant –i instem al  municipi a que ho faci– perquè es declari l’alzina arbre d’interès comarcal i monumental. Demanem l’autogestió del jardí (en coordinació amb Parcs i jardins).

Quan vam estar cuidant d’aquest espai, el jardí estava viu i ara està mort. L’estat actual del jardí és d’abandonament, l’amiant continua allà, les piles de branques i runa… Volem recuperar aquest espai el més aviat possible, perquè torni a ser un espai de vida obert a tothom. 

Les plataformes veïnals Salvem l’alzina i les casetes del carrer Encarnació, Gràcia cap a on vas i Associació Veïnal Vila de Gràcia

PATRIMONI ETNOLÒGIC I MUSEOLOGIA.
Treball final de Dani Merino Lozano i Pol Rifà Llimós

Introducció

El present treball té com a objectiu exposar quina ha estat la nostra experiència de camp analitzant el procés de patrimonialització de l’alzina bicentenària del barri de Gràcia de Barcelona per part dels veïns del barri, així com presentar la nostra reflexió teòrica al voltant d’aquest esdeveniment, centrant-nos sobretot en la apropiació suburbana del concepte de patrimoni i la forma d’emprar-ho amb una finalitat política i de transformació social. Concretament, començarem el treball amb una exposició de quina ha estat la trajectòria del moviment veïnal per tal d’impedir la tala de l’alzina i l’enderroc de les cases del carrer Encarnació i el conflicte polític que s’ha succeït entre els veïns organitzats a través de la plataforma Salvem l’Alzina i els propietaris de la finca privada on es troben actualment l’alzina i les casetes per tal de poder situar al lector en el context on es produeix el procés de patrimonialització i el nostre treball de camp i comprendre millor els apartats següents. En aquesta mateixa línia, també tindrem en compte l’Ajuntament de Barcelona i la Seu del Districte de Gràcia i el seu paper en la resolució del conflicte també com a part involucrada.

En segon lloc, passarem a exposar les dades que hem obtingut mitjançant el nostre treball de camp. En aquest apartat analitzarem quins han estat els discursos que utilitzava la gent al voltant de la lluita per defensar el patrimoni, els interessos que hi ha al darrere, el projecte que els veïns volen aconseguir per la finca on es troben l’alzina i les cases, entre d’altres qüestions. Farem servir dades en brut del nostre treball de camp, com per exemple converses informals, intervencions de la gent a les assemblees, anècdotes, etcètera, que passarem posteriorment a comentar i interpretar a partir del contrast de les mateixes i del nostre bagatge com a estudiants d’antropologia. En tercer lloc, dedicarem un apartat a reflexionar teòricament sobre les nostres dades de camp i la utilització del patrimoni que fan servir els veïns de Gràcia com a eina de transformació política des de baix a partir de la bibliografia obligatòria del programa general i també d’altres textos específics que hem escollit, en contrast amb d’altres tipus d’utilització del patrimoni més hegemònics com la senyalització turística per part de les elits nacionals o locals. En darrer lloc, passarem a un apartat de conclusions on sintetitzarem les idees principals que hem anat desenvolupant al llarg del treball i finalitzarem amb un apartat de bibliografia amb totes les referències que hem emprat a la reflexió teòrica.

Descarregar PDF